LA U.E. PERMET LA VIOLÈNCIA A CATALUNYA

La U.E. permet la violència a Catalunya

Carles Puigdemont: la Unió europea permet que la policia d’un dels seus estats membre exerceixi la violència contra els ciutadans.

L’expresident de Catalunya Carles Puigdemont parla sobre la situació a la Península pirinenca i sobre els problemes de democràcia a Europa (exclusiva kp.ru)

El 27 d’octubre de 2017 Catalunya va proclamar la independència respecte d’Espanya. El Madrid oficial no va valorar el zel de Barcelona i hi va enviar diverses unitats policials. El president de l’autonomia Carles Puigdemont es va veure obligat a marxar a Brussel·les sota l’amenaça de perdre la llibertat. I els altres 12 líders independentistes (o, si volen, separatistes) van ser arrestats. No fa gaire que ha acabat el judici d’aquests líders, amb llargues penes de presó per a la “dotzena catalana”.

Als carrers de Barcelona, un altre cop, tal com fa dos anys, han començat concentracions massives. Seguint l’exemple de Hong Kong, els manifestants han bloquejat l’aeroport, autopistes i altres infraestructures. La policia i les forces especials dispersen els manifestants, de vegades molt durament. Què s’espera a la Península ibèrica a continuació? i, perquè la Unió Europea pot perdre el dret a ser considerada un referent de la democràcia?

Sobre tot això, el President de Catalunya a l’exili, Carles Puigdemont, ha escrit una columna especialment per a «КП»:

“Així doncs, fa dos anys Catalunya va començar el seu camí per esdevenir una república independent. Sabíem que no seria ràpid, ni fàcil, ni indolor, però també sabíem que si volem sobreviure com a societat només tenim aquest camí. Tot el que resta després de 40 anys de l’actual Constitució d’Espanya ha estat un fracàs.

La dura repressió que l’Estat espanyol ha desfermat actualment com a resposta a la veu de la societat catalana confirma el col.lapse del règim establert, després que Espanya fes la transició cap a la democràcia (tras la mort del dictador Francisco Franco, el 1975).

No hi ha propostes polítiques per resoldre la crisi catalana, ni diàleg, cap mostra de respecte per a la societat catalana, que ha assumit la responsabilitat del seu futur. Només presó, l’exili del país i amenaces al llarg dels últims dos anys.
Per tant, sabem que aquest és un camí ple de dificultats i dolor.

Les sentències que hem conegut fa pocs dies (entre 9 a 13 anys de presó per organitzar un referèndum) són un missatge de l’Estat espanyol va rebre al capçal del llit on va morir el dictador Franco.

L’actual rei d’Espanya s’ha compromès amb l’execució indiscutible de l’ordre que l’autòcrata feixista va lliurar al seu pare, el rei Juan Carlos I, el dia abans de la seva mort.

Franco va ordenar al seu hereu : “L’únic que demano és mantenir la unitat d’Espanya”.

Per al règim del 1978, any en què va nèixer la Constitució actual del regne d’Espanya, la “Unitat” té prioritat sobre la llibertat, la democràcia i la convivència d’espanyols i catalans. La lluita per la llibertat és el deure de tota persona, sobretot si aquesta lluita es refereix a la llibertat col.lectiva.

Res del que gaudim avui a Catalunya no s’ha aconseguit sense les víctimes de les generacions anteriors, i la història russa n’és un exemple. No tenim dret a posar la nostra comoditat per davant de la comoditat dels nostres fills i néts. No som els propietaris del nostre temps: aquest és un préstec que ens proporcionen les generacions futures. El benestar de les generacions actuals pot representar el declivi al qual condemnem les generacions futures.

Vam intentar tots els camins possibles abans de pensar en la formació d’un Estat independent. Millorar l’autogovern, noves relacions fiscals [amb Madrid], però no ens van permetre res. Topem amb la incapacitat de la política espanyola de comprometre’s:

La idea de qualsevol pacte [amb Catalunya] s’associa, en la cultura política espanyola, a la covardia: “Tancar acords és de covards, cedir és de febles”.

El 10 de novembre, Espanya celebrarà les quartes eleccions legislatives en quatre anys, perquè cap dels partits espanyols no ha pogut arribar a un acord per formar un govern de coalició. Si els guanyadors [com ara] no poden governar sols, convocaran noves eleccions.

Quin camí us quedaria si us tanquessin totes les portes al diàleg? A més de lluitar per esdevenir una república independent.

Nosaltres defensem la democràcia, perquè és la millor manera de defensar la nostra dignitat.

I què passa amb la Unió europea? És dolorós admetre que les institucions polítiques europees veuen tot això i es mantenen en silenci. La UE permet que la policia d’un dels seus estats membre exerceixi la violència contra els seus ciutadans. Europa permet que Espanya determini l’agenda i tolera la vergonya que a l’Europarlament hi hagi 3 diputats que van rebre més de 2 milions de vots a les eleccions del Parlament europeu de maig i que no poden participar-hi. (Segons la llei espanyola, aquests diputats s’han de sotmetre a una cerimònia d’inauguració a la capital nacional, és a dir, a Madrid, però Puigdemont, que viu des de fa temps a l’exili a Brussel·les, s’hi va negar perquè creu, raonablement, que seria arrestat immediatament a l’arribada a Espanya – aprox. Ed.).

Si per a la UE no és important que la llista de guanyadors a les eleccions de maig a l’Europarlament per Catalunya, que vaig encapçalar, quedi sense representació, aleshores l’EU accepta deixar de ser el referent democràtic indiscutible que es va permetre donar lliçons de democràcia a tot el planeta.

Per això insistim que la crisi catalana és una qüestió de tota Europa. Malgrat que Brussel·les continuï mirant cap a una altra banda.”

Carles Puigdemont i Casamajó

[Des de la redacció.
Partint dels principis de l’ètica periodística, considerem necessari familiaritzar breument el lector amb els arguments de l’altra banda. Segons la opinió del Madrid oficial, els líders catalans condemnats no són delinqüents politics sinó criminals comuns: se’ls imputa “sedició” i “malversació”. El referèndum sobre la independència de Catalunya de l’1 d’octubre de 2017, segons la versió d’Espanya, és insostenible, ja que amb el 90% dels vots a favor, la participació va ser només del 43% (no obstant això, es podria objectar que la participació a les eleccions al Parlament europeu de 2014 va ser encara menor: 42,5%, cosa que no fa pas il.legítim el principal òrgan legislatiu de la UE).
La posició oficial del Ministeri d’Afers Exteriors rus continua sense canviar: “Moscou considera la crisi catalana com una qüestió interna d’Espanya”.]

Noticia original (kp.ru)

Facebooktwitterredditlinkedintumblr

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>
*
*